Sinopsi

La ruta de la palta és un viatge que va des d’un restaurant vegà ple de turistes a la Rambla de Barcelona fins a indrets desertitzats per culpa del conreu extensiu de l’alvocat xilè; des de la privatització de l’aigua per part de Pinochet fins als efectes del canvi climàtic al pantà de Siurana; des de les cançons de Víctor Jara fins a les d’Ovidi Montllor, o de Violeta Parra a Maria del Mar Bonet, de Joan Brossa a Nicanor Parra; des de l’assassinat de Salvador Allende al de Salvador Puig Antich; des de la plaça d’Urquinaona a la plaza Italia; des de preguntar-nos com de compartida és la nostra història… fins a celebrar-ho.

Línies de treball

La primavera del 2018 Projecte Ingenu viatja a Xile per trobar-se amb un grup d’actors i ballarins xilens. Durant un mes es dediquen a compartir processos i metodologies a través d’un treball d’entrenament, investigació i creació a mig camí entre el teatre i la dansa. El pretext de la investigació és l’exploració de les diferències i similituds socials i culturals en 2 societats germanes que havien patit 2 dictadures militars gairebé paral·leles i que, actualment, encara es troben amb la necessitat de gestionar correctament la seva pròpia memòria històrica.

Vam compartir trainnings, escalfaments, textos, cançons, coreografies, danses, experiències, intimitats. El contacte amb la realitat ens va fer reorientar la tesi de la investigació. La conjuntura històrica se’ns va fer evident: vaga de consum d’alvocat.

Ens vam adonar que el detall minúscul d’una vaga de consum d’alvocat era molt més revelador que les nostres hipòtesis inicials:

• Perquè parlar de l’especulació de l’alvocat és parlar de capitalisme, de colonialisme contemporani i de formes d’espoli modernes.
• És parlar de sostenibilitat i de canvi climàtic.
• És parlar de la història, de com Pinochet va privatitzar l’aigua xilena  als anys 80 i com per això, els terratinents estan desertitzant el país per conrear alvocat obviant el proveïment d’aigua per a la població en algunes zones del territori.
• És parlar de la relació que mantenen les antigues metròpolis respecte els territoris descolonitzats.

Com pot ser que a l’Europa moderna puguem reclamar tant el consum de l’alvocat per les seves grans propietats nutritives, però puguem rebutjar tant la immigració que arriba a la recerca d’un futur més prometedor provinent de les mateixes terres on es cultiva l’alvocat que sí que desitgem. No és aquesta una victòria del feixisme? Lliure circulació de capitals i productes, però control a la circulació de persones. No és això, parlar del feixisme contemporani?