Sinopsi

El sonall és un espectacle immersiu que trenca la distància entre el públic i l’escena. Amb música en directe i una posada en escena de 360 graus, la proposta et convida a escollir el teu propi punt de vista mentre, al teu voltant, es desplega la investigació d’un cas real: el de Catalina Muñoz, executada el setembre del 1936 i enterrada amb el sonall del seu fill de nou mesos en una fossa comuna de Palència.

L’obra construeix un recorregut personal mentre descobrim com, 83 anys després i arran d’una excavació sota un parc infantil, troben el sonall i el retornen al seu legítim propietari, ara octogenari.

Un joc escènic impactant i emocionant que és, a la vegada, un exercici de memòria històrica i un acte de reparació.

Nota de l’autora

La Guerra Civil espanyola és un moment de la nostra història recent del qual s’ha parlat àmpliament: se n’han fet obres de teatre, pel·lícules, documentals, exposicions, estudis i manifestacions. Malgrat que se n’hagi parlat tant, encara sorprèn com pot ser un període que guardi tant de silenci. També sorprèn com partits d’extrema dreta, tan espanyols com catalans, estiguin guanyant pes com a força política real en les enquestes electorals. Tot i això, si ens fixem en el context global, veiem que és una realitat que cada cop augmenta més arreu del món. També sorprèn com no som prou conscients que un partit d’extrema dreta al govern sí que pot canviar la vida tal com la coneixem, com ja hem vist en tants països. És difícil de creure, però les coses poden deixar de ser un simulacre d’un dia per l’altre.

Quan em van plantejar escriure aquesta obra, tots aquests temes sobrevolaven el meu cap. Hi havia l’impacte de la descoberta d’aquesta notícia, l’horror que implica trobar un sonall en una fossa comuna. Tenia al cap Federico García Lorca i el seu cos perdut en una cuneta, potser el desaparegut més buscat de tots. I també tenia al cap el meu avi, Baudilio Collado, un home exiliat a Xile gràcies a un vaixell que el va rescatar del camp de concentració d’Argelers, un home del qual jo només sabia que tocava el clarinet. Pensava en tot això i en l’oblit, i en com opera sobre mi mateixa.

Va ser aleshores que em vaig preguntar què podia dir jo, que no he viscut una guerra, que ni tan sols vaig estudiar la Guerra Civil Espanyola a l’escola amb profunditat, que no soc historiadora ni antropòloga ni estudiosa. Què podia aportar jo, que només soc una dramaturga, sobre un tema que s’ha abordat tantes vegades? Va ser aleshores quan vaig recordar que el teatre té un poder increïble que no tenen altres disciplines, un poder que m’ha enamorat i m’ha fet seguir en aquesta professió: la possibilitat d’habitar una història, de sentir una emoció en el nostre propi cos. Mentre que un arqueòleg s’apropa als fets intentant determinar com van ser a partir dels rastres materials que troba en una excavació, un poeta intenta imaginar, a través de les paraules, com ressonen aquests impactes en els nostres cossos, com es pot tornar la música a un sonall que mai va poder calmar cap plor.

El sonall no pretén explicar què li va passar a la Catalina Muñoz Arranz, sinó que pretén que ens plantegem, nosaltres que no hem viscut una guerra, com de terrible pot arribar a ser. És una excavació, però no en la terra, sinó en en els nostres propis cossos, en els nostres propis records, per veure què queda de la Catalina en nosaltres. Aquesta obra no vol explicar una gran història, sinó deixar que aquest objecte trencat, enterrat i silenciat pugui desplegar un testimoni delicat, sensible i íntim: el d’una dona que mai no va empunyar un fusell, però que és un exemple d’obstinació. Pretén mostrar l’horror de la guerra sense parlar de tortures, assassinats, afusellaments ni violacions, sinó a través de l’amor. El sonall no va aconseguir que la Catalina no morís afusellada, però va aconseguir que se salvés de l’oblit. I és en aquesta resistència que el seu cos és invocat.

Alba Collado