Una creació original inspirada en “La Tempesta” de William Shakespeare
Un home vell que en un altre temps fou pròsper. Una casa que en una altra època fou esplendorosa. Una filla. Runes de memòria per a desenterrar. Vestigis d’un passat cert? Fabulacions per a evitar l’oblit?
L’última gran obra de Shakespeare, La Tempesta, serveix com a punt de partida a Projecte Ingenu per a una exploració de la naturalesa de la senectud humana. Després de Hamlet i Romeu i Julieta, la companyia tanca una trilogia shakespeariana endinsant-se de ple en un teatre físic, poètic, a voltes abstracte, a voltes terrenal.
De quina matèria estem fets? Estem fets de la matèria dels records.
SOBRE L’OBRA
La gent de teatre sovint ens plantegem si allò que posem en escena és veritat, veritable, verossímil, versemblant…
Tenim por d’utilitzar la paraula mentida, pensem que ens allunya d’alguna essència que cal preservar… Malgrat això, tothom assumeix que el teatre és una mentida, res més que una construcció possible de la realitat i que a través d’aquesta es pot accedir a una sensació de credibilitat, de versemblança.
En una cadira més o menys còmoda, deixem que el nostre cervell treballi i percebi com a real allò que només són actors movent-se per davant d’uns decorats. I el nostre cervell fa feina, molt ben feta, i ens organitza aquells indicis parcials per a interpretar-los com una realitat completa.
Però… Què passa fora del teatre? Què passa amb allò que considerem “la realitat”? Funciona el cervell de la mateixa manera? És la “pura realitat” tan pura i tan real com pensem, o només un conjunt d’indicis parcials que el nostre cervell s’entesta a pensar que són coherents.
I què passa quan el cervell ja no és capaç de saber quan està dins o fora del teatre… Que passa quan ja no és capaç de controlar què percep, com ho percep i quin sentit té allò que reconstrueix
On resideix llavors la realitat? On resideix la veritat?
Vaig ser Pròsper és un joc que proposa a l’espectador participar dels deliris d’una ment antiga, potser senil, potser massa lúcida… D’un “Animal de records”, en paraules d’Estellés. Un vell, aïllat del món, tancat en una casa, dins unes parets que són la seva pròpia memòria… I l’oblit, la tempesta, que va venint, que trona i llampega per a purificar-ho tot…
Estem fets de la matèria dels somnis, però quina forma tenen els somnis?
Marc Chornet. Director